Quan tenim por de que la persona que estimem puga estimar una altra, ni les notes mes dolces d'una cançó de bressol poden consolar la còlera que ens fa explotar. La recança que sentim sols amb la idea de separar-nos és només comparable amb la tossuderia que no ens permet afrontar la realitat.
És llavors quan ens invadeix un sentiment de soledat que fa sentir-nos abandonats.
Quan les persones que de veritat ens estimen, demostren la seua bondat deixant parlar al cor, ens ve a la ment el dubte de si tota aquella tendresa amb paraules d'afecte valien la pena.
Tot un recorregut d'aprensió per qüestionar-nos l'existència de la felicitat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada