La soledat se m'apropa per darrere, m'abraça, em bessa el coll i m'arronsa entre els seus braços forts demanant ajuda, algú que li ajude a emportar-se'm ven lluny, però el meu cos arraulit entre els llençols pesa tones. És impossible fer-me moure cap múscul.
He quedat petrificada entre els pensaments.
En un últim esforç, la soledat sospira al meu clatell fent-me eriçar la pell des del bescoll fins a l'última vertebra que dibuixa la columna vertebral.
La soledat pega un crit ensordidor que només jo puc sentir. Així aconsegueix humitejar-me els ulls a l'hora que el parpelleig aconsegueix deixar caure una llàgrima d'àcid sulfúric que deixa foradats els llençols per sempre