El sòl tremolava sota els meus peus descalços. La fusta cruixia al meu pas, fins i tot ho seguia fent una vegada quieta. No volia ni imaginar-me com seria córrer per aquella casa.
Les cortines de flors dibuixades sobre un bassal de sang sols deixaven entrar un fil de llum de bon matí, però era suficient com per a desvelar-me dels meus somnis d’àngels i parotets del dimoni.
Resultava complicat conciliar el son amb un so proper de vagons arrossegant-se carregats per les vies vora la casa.
Tenia ulleres de dormir poc, que no de dormir mal, perquè el meu llit era una meravella. Com si me l’hagueren fet a mesura i gust. Amb el parell de coixins més còmodes que he provat mai. Tots per a mi . Era com enfonsar-me en una duna de sorra finíssima.
Les parets estaven cobertes per un paper envellit, daurat, però sobretot descolorit.
Un armari de museu ocupava gran part de l’estància i malgrat la seua antiguitat crec que era l’únic moble en la casa que no grinyolava en fer-lo servir o simplement passar pel seu costat.
