"Acerco tu rostro hasta mi boca, y quiero que
 mi vida y tu historia concluyan bruscamente.."

PER MOLTS ANYS ANDREA

Hi ha coses que les paraules no expliquen, que les imatges no mostren, i que la música no expressa. En ocasions, potser s’acosta prou al que jo em refereix, però no, tampoc és això. El que jo vull dir va un poc més enllà.

Posaré un exemple: de vegades, quan vivim moments molt feliços, extremadament emocionants i agradables, desitgem que siguen per sempre, ens agradaria que no acabaren mai. Com sabem ben bé, que això no és del tot possible, decidim guardar-ho fortament a la memòria i deixar-ho a un racó ple de records molt intensos. Com que res no és per sempre, és obvi que poc a poc el pas del temps s’empenya en anar esborrant-los. Tampoc no ens apenem d’açò ni caiguem depressius... Sabem que hi haurà de nous, que tornarem a viure moments que tornarem a voler-los recordar... Tal vegada, si no oblidàrem els antics, no podríem viure de nous. No seria just. Per això són moments únics i per això són tan importants, perquè tenim la certesa que no tornaran i cal de quan en quan, valorar-los i cuidar-los com es deu.

Andrea, tinc la sensació de que em falten molts d’aquests moments dels que et parle per passar al teu  costat, oblidar-los i viure un milió més.

Perquè nosaltres som qui decidim si els volem viure, i estic segura de que tu tens tantes  ganes de fer-los arribar com jo.

Avui, que fas anys, espere que visques molts d’aquests moments amb tots els qui estimes ( jo des d’ací faré força mental per a que així siga.)

Tens un cor enorme i vals moltíssim més del que et creus.

Aprofitaré per agrair-te tot el que has fet per mi, que ha sigut molt important.

I dir-te que d’ara en davant, si vols alquilem un xalet en Mordor ( PER A LES DOS!) però només de vacances d’un cap de setmana, perquè la resta d’hores i dies les anem a viure com cal, al màxim!

T’estime moltíssim, però això ja ho saps.

PD: malgrat que no ho expressen tot, sempre ajuden :

El sòl tremolava sota els meus peus descalços. La fusta cruixia al meu pas, fins i tot ho seguia fent una vegada quieta. No volia ni imaginar-me com seria córrer per aquella casa.

Les cortines de flors dibuixades sobre un bassal de sang sols deixaven entrar un fil de llum de bon matí, però era suficient com per a desvelar-me dels meus somnis d’àngels i parotets del dimoni.

Resultava complicat conciliar el son amb un so proper de vagons arrossegant-se carregats per les vies vora la casa.

Tenia ulleres de dormir poc, que no de dormir mal, perquè el meu llit era una meravella. Com si me l’hagueren fet a mesura i gust. Amb el parell de coixins més còmodes que he provat mai. Tots per a mi . Era com enfonsar-me en una duna de sorra finíssima.

Les parets estaven cobertes per un paper envellit, daurat, però sobretot descolorit.

Un armari de museu ocupava gran part de l’estància i malgrat la seua antiguitat crec que era l’únic moble en la casa que no grinyolava en fer-lo servir o simplement passar pel seu costat.

Si, a mi també em fascina

Em fascina que el cervell ordeni de manera inconscient a la mà i repetexi els pensaments que el cor expressa però que no han estat pronunciats en veu alta.
El pensament és de vegades tan intens que potencia el que , segurament, només és una simple idea i et demostra com n'està d'inserida dins la teua ment

pàgina  38

La soledat se m'apropa per darrere, m'abraça, em bessa el coll i m'arronsa entre els seus braços forts demanant ajuda, algú que li ajude a emportar-se'm ven lluny, però el meu cos arraulit entre els llençols pesa tones. És impossible fer-me moure cap múscul.
He quedat petrificada entre els pensaments.
En un últim esforç, la soledat sospira al meu clatell fent-me eriçar la pell des del bescoll fins a l'última vertebra que dibuixa la columna vertebral.
La soledat pega un crit ensordidor que només jo puc sentir. Així aconsegueix humitejar-me els ulls a l'hora que el parpelleig aconsegueix deixar caure una llàgrima d'àcid sulfúric que deixa foradats els llençols per sempre

Va sortir darrera seu escales a baix, però no va ser suficientment ràpid com per a que ella no veiera tota aquella catàstrofe i passara just el que s'imaginava que passaria.
Ell la va observar des de darrere fixant la vista en la seua silueta a contrallum.
Ella va quedar parada un segon a la vora del pati de la finca on es trobaven, casi a peu de carrer, olorant la putrefacció dels cossos estesos en descomposició per tot el carrer. El crit que va fer en aquell moment no es pot comparar a res.
Ell, com un acte reflex va córrer fins quedar-se davant davant seu, la va tirar enrere, cap a dintre de l'edifici, tapant-li amb el seu cos tan alt com era aquella imatge tan desagradable que perduraria per a sempre en la seua retina.
La va rodejar amb els braços. Ella va agafar la seua cintura amb força.
Quan ell va notar que el seu cos deixava de tremolar a causa dels plors, es va ajupir fins quedar-se a la seua altura, a l'altura dels seus ulls exactament. Seriós, li va fer un bes al recorregut que formaven les seues llàgrimes que començaven a eixugar-se al voltant de les galtes. 

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i de la seva pau no es mudava;
i que d’uns ulls d’amor sotjant la gorga blava
no hi ha vist temptejar l’engany.

Carles Riba

El silencio de las sirenas

Cuando vi a Elsa yaciendo muerta entre la primera nevada que cubría aquel maravilloso paraje, lo primero que pensé fue en la soledad en la que viviría ahora. Porque  Elsa de alguna manera había irrumpido en la rutina de mi vida, desde que llegué a aquel pueblo tan desolado.

No quise culpar a nadie de su muerte, pero no hacerlo, al mismo tiempo, me parecía un poco hipócrita por mi parte.

Así que decidí mandar la última carta hasta Barcelona. Dirigida a la persona que había llevado a Elsa a la locura.

La mandaría por supuesto en nombre de ella, como si después de fallecer hubiera tenido que despertar para acabar de explicarle a Víctor Valdés el porqué de su muerte. Para que de alguna manera fuera capaz de entender lo peligroso que puede llegar a ser jugar con los sentimientos de las personas, sobretodo en la distancia. Y que no necesariamente  tienes que conocer demasiado a una persona para que pierda la cabeza por ti.

Son cosas que sé que Elsa creía obvias, y a alguien como Víctor Valdés no haría falta que nadie se las explicara, y más después de la serie de carta que Elsa había mandado, dedicando noches enteras, buscando las palabras adecuadas que describieran lo que sentía por él.

Pero Elsa, desde que tuvo todos aquellos sueños que le permitían conocer a su amado más de cerca, vivía sumergida en un mundo irreal. Creado entre los sueños y la imaginación, creyendo ver lo que no se parecía a la realidad ni en el color. Así que no estaba en condiciones de decidir la obviedad de ciertas cosas.

Mi intención no era la de hundir a Víctor Valdés por un gran sentimiento de culpa, aunque si la preocupación que pretendía poner en leer mi carta, era la misma que ponía en la de Elsa, mi mayor logro sería conseguir que la leyera entera, ya que tuvo la amabilidad de avisar de que no tenía ninguna intención de abrir ni una carta más.

Mi intención, como decía, no era esa, si no la de hacerle sentir mal, mal de verdad, una carta que le quitara el sueño de una semana. Porque cualquier dolor que le causara, siempre estaría a años luz del que le había ocasionado a Elsa. Un sufrimiento que solo acabó en morir ella.

Me dispuse a escribir, y este fue el resultado:

Querido Víctor, Por última vez, me dirijo a ti, sin más voluntad que la de informarte de lo último ocurrido y explicarte el porqué de los hechos.

Ayer, fue mi funeral (mis disculpas por no haberte avisado con más antelación). Cuando  mi salud escaseaba, todavía pudo caer más. Así que decidí dejar caer mi cuerpo sobre las montañas de las Alpujarras. La situación llegó a este extremo gracias al delirio constante en el que mi mente vivía. Creyendo que nuestro amor era compartido. Buscando mensajes subliminales en cada una de tus cartas más simples, en cada uno de los libros que me recomendabas leer. Sometiendo a sesiones de hipnosis para poder volverte a ver. No sé si llegué adarme cuenta en el momento que rechazabas mi correspondencia, que nunca hubo ninguna relación, nunca nos conocimos. Pero para seguir con vida tenía que haberme dado cuenta de eso un poco antes.

Con todo mi amor que sobrepasó la realidad. Elsa.

vaitja per les terres llunyanes de la teua pell

Els teus ulls romandran humits fins que un valent parpelleig aconseguisca fer vessar una llàgrima. La llàgrima que allibere la retina d'una visió borrosa i difuminada.
La llàgrima que recorrerà el mateix camí que recorria la suor d'aquells dies de lluita. Recorrent cada una de les protuberàncies que els ossos li aporten al teu rostre de pell fina, deixant al seu pas un camí de milions d'estels diminuts que sols brillaran amb el reflex del sol. Recorrerà el bosc de la teua barba despentinada fins que arribe al mentó, on es detindrà uns instants, fent front a l'altura que la farà desaparèixer, evaporar-se. 
Es planteja ràpidament si deu desprendre's caiguent al no res de les teues mans que gesticulen rabia, o continuar el seu camí banyant la pell tan dèbil del coll.
Però tu, no li permets que s'ho pense més. Amb un moviment brusc de coll fas caure l'última llàgrima i et seques amb les mans les que lluitaven per sortir dels teus ulls ara envermellits.

Un bes a l'aire que s'ofega en la distància.
Amb l'intent de recórrer tants quilòmetres d'aigua salada, a quedat enfonsat.
Però ell no desistirà tan fàcilment. Seguirà manant bessos enlairats.
Fa tan sols una mísera setmana aquests bessos no hagueren tingut més importància que la que té un aviador sobre la mar. Ara l'aviador busca la lluna.
Ara són plens d'històries. Plens de paraules mai escoltades. Plens de sentiments, qui sap si compartits.
Els bessos ja han pres una decisió. Agafaran la via de les tempestes. Viatjaran a través del corrent elèctric d'un llamp blau. Fins que arriben als seus llavis aquests bessos mortals.
Un suau calfred recorre la seua boca.
És l'ultim sospir, L'últim ale.Mort dolça. Les flames s'encarregaran de la resta

Despertaves cada dimecres a les onze del matí, em preguntaves que si seguia cuidant del meu poble, jo a aquesta hora seia sempre al teu costat, assentia i tu tornaves a tancar els ulls fins el pròxim dimecres, quan tornaries a preguntar exactament el mateix, amb la mateixa veu cansada.

Aquelles paraules mai van tornar a sonar igual; sobretot desprès d’haver-les repetit tantes vegades en veu alta per a ell.
L’última vegada que els ulls resseguiren les paraules que ell havia escrit, les circumstàncies eren molt distintes.
Sota el roure pelat amb la boira d’octubre llegia aquella novel•la entusiasmada, desitjant que mai s’acabés. Convençuda de que quan més avançava en la seua lectura estaria més a prop d’ell.
Però a hores d’ara les coses eres diferents. Sols un sentiment de recança envaïa la seua ment en rellegir el pròleg
Quin sentit tenia ara acabar de llegir les últimes pàgines si ell ja no estava per escoltar-les, per dir-li com d’idoena era la seua veu per recitar els seus escrits, sis soterrat en un taüt de fusta caoba sota el roure coronat amb fulles de juny ja no podia sentir l’olor a tinta.
Va tancar el quadern de tapa dura per no obrir-lo mai més. Va resseguir amb els dits el títol que sobreeixia amb paper daurat, jurant davant de totes les coses presents, animades o no, que cap ulls s’assabentarien mai del final de la seua novel•la. Les arrels del roure guarden el secret.

el perill de la indiferència

Han sigut les circumstàncies del temps, les que han portat les seues cartes a les meues mans. Les que han decidit fer-me sabedor de la seua historia. Una historia que acabà en tragèdia. M’atreviria a dir que a causa de la indiferència i ignorància que la societat d’aleshores prenia envers els drets humans.

                                                                                                                        12 d’Abril de 1949- Figueres

Estic preocupat. Desprès de la mort del meu pare a mans dels militars, he hagut de dur jo sol la llibreria. No em suposaria cap problema si no fos pel fet que ha corregut la veu per Figueres de les meues idees republicanes. Si aquestes enraonies  s’estenen massa, és la meua fi.

La Isabel espera un nen. La feina ara, és important, cal que tot funcione bé i faré tots els possibles

                                                                                                                        3 de Maig de 1949- Figueres

Aquest matí, en tornar de missa, m’he proposat fer neteja a la llibreria. He tret qualsevol llibre que tingués la més mínima expressió d’idees contraries al règim.

Sé de lluny, que pot suposar-me una baixada en les vendes, perquè conec els meus clients i també conec les seues idees. Però a hores d’ara, no puc permetre’m tenir un gènere d’aquestes característiques.

Mentre buidava fins sols deixar la pols el petit prestatge de literatura en català recordava el sermó de mossèn Lluís. Els qui pensem diferent no mereixem el perdó de Déu, ni tan sols els nostres fills.

Ha sigut difícil mantenir el pensament que jo no sóc un d’aquells, sota l’atenta mirada de les dones de primera fila que de reüll vigilaven cada un dels meus moviments.

De què em serveixen tots els meus esforços si no tinc el perdó de Déu? On està la misericòrdia?  El meu fill ja està destinat a l’infern?

                                                                                                                        3 de Maig de 1949- Figueres

La Isabel ha tingut una nena preciosa. És ben petita però ja es poden distingir trets de sa mare en el rostre. Excepte els ulls. Els ulls color fulla d’olivera són meus. Li hem posat Helena.

Air, vaig rebre una carta del meu germà, Esteve, que ara ja fa sis anys que viu a França. Ell em conta com va la resta del món, ja que a l’Estat Espanyol no rebem quasi informació internacional.

M’explicava que feia un any que s’havia aprovat la Declaració Universal de Drets Humans, i tot el que allò suposava. En la meua resposta, vaig haver de dir-li que per ací, ni tan sols havíem olorat aquesta declaració. Però li vaig expressar la meua satisfacció al respecte.

Li vaig haver de contar que, el negoci que per herència també li corresponia a ell, no estava anant gens bé. Els rumors s’estaven estenent i la llibreria estava anant de cap a caiguda. M’havien pintat tota la persiana de negre. Amb sols això ja aconseguia les males mirades dels veïns.

                                                                                                                      15 de Juny de 1949- Figueres

Ja està. He hagut de tancar la llibreria. No tenia cap sentit continuar obrint. Teníem més despeses que no guanys. Els militars s’han dedicat a boicotejar el negoci de totes les formes possibles. Finalment, els clients han tingut por d’acostar-s’hi. Els assetjaven.

La meua família i jo no tenim res a fer ací. Encara m’estranya que no hagen vingut a per mi, com ho han fet amb molts altres republicans.

Demà al capvespre viatjarem a França, a ca Esteve de moment. Isabel creu que no és oportú viatjar ara, la nena encara és molt petita. Però no es una decisió que es puga prendre amb calma.

                                                                                                             11 de novembre 1965- Normandia

Avui, és l’Helena qui escriu aquesta última pàgina del diari cal explicar el perquè. Crec que és necessari donar un final digne a la història del meu pare.

Ell, mai va arribar a viatjar a França. A l’endemà d’escriure la seua última pàgina, va ser detingut i empresonat.

En el moment en que observava quiet els fins raig de llum blanca que travessaven les ballestes de la maltractada persiana de la llibreria quan pretenia olorar-la per última vegada abans de marxar- Aquella olor a llibre. Olor a paraules mortes mai llegides.

Empresonat sense dret a un judici just. Sense dret a avisar a la seua família que fugia anguniosa cap a França amb l’esperança que tot allò fos un joc de l’oca i en contar dotze poguérem sortir de la posada en la que havíem caigut.

Pare, sigues on sigues, vull fer honra del que vas ser i seràs i dir que aquests ulls de color fulla d’olivera que em fan teua, seguiran esperançadors davant qualsevol impediment que em prive d’avançar en la meua lluita.

Pare, la mare resa per tu.

                                                          Helena

La bellesa dels ulls cecs (sinopsi d'una futura llarga història)

Hi havia una vegada, un poble no massa lluny de cap lloc. Aquest poble era d'una bellesa immesurable, ni milers de paraules podrien descriure les meravelles que es podien veure.
Però no tots tenien la sort de poder veure cada dia aquell paratge màgic. Al final d'un vell camí, vivia un jove poeta que sofria de seguera des del moment de nàixer. Els seus poemes, sempre tractaven de la esplendor del seu poble, perquè tot i que no el podia veure podia olorar i escoltar, i això era el que realment l'inspirava.
Un dia, el jove poeta es va quedar atònit en escoltar vora el riu, una veu increïblement dolça de la que es va enamorar per complet.
Era una noia, de la seua mateixa edat. Ben segur d'ell  mateix, es va apropar a ella per explicar-li com de meravellosa ressonava la seua veu als seus oïts desperts de bon matí. Li va pregar que l'acompanyés a casa, que volia que fos ella qui llegira en veu alta els seus poemes.
- La teua bellesa deu ser sols comparable a la d'aquest poble que tenim sota els peus.- Li a dir el poeta bojament enamorat de la jove.
- No em valores tu que no em pots veure artista meu. Soc lletja com un cigró. Ni els gats em miren ja. Viuré sola per sempre,doncs ningú mai em voldrà.
Al jove cec no li cabia en el seu cap que la seua nova font d'inspiració fos realment una cosa lletja. Ell, que mai havia vist color algun, havia pogut explicar en vers la bellesa de les coses sense necessitat de veure-les, i aquesta vegada ho faria igual amb la seua jove.
Llavors, li va dir sense pensar les conseqüències:
-Qui és qui valora la teua lletjor? Qui s'encarrega de mesurar el grau de la teua bellesa? Per a mi, que mai no he vist les meravelles del meu poble, mai ha sigut un impediment per escriure sobre aquestes, que per sobre de totes les coses sé com són de certes. 
No es pot comparar a res, l'olor a gesmil de cada matí en obrir el finestral, ni el tacte d'una rosella banyada per la rosada de tardor. És per això que puc dir amb seguretat que aquesta bellesa teua durarà per sempre més, passen els anys que passen, envellisques el que envellisques, en escoltar la teua veu,vindrà a la meua ment la definició més encertada de bellesa.


Aquelles paraules, van enamorar a la jove ingènua i acomplexada.
Aquella nit, fent el cor fort, va provocar-se la mes forta de les cegueres, que la va submergir per sempre en la dolça foscor amb la que havia viscut cada nit a la soledat de casa seua.
Així, la jove, junt amb el seu poeta, en la seua llar al mig del vell camí, van aprendre a estimar totes les formes de bellesa que se'ls van esdevenir.

embogeix

Cridam.
Cridam quan l'aigua del diluvi et sàpiga a sal, quan oblides com nugar-te les sabates.
Cridam quan la música et sone a trons, quan veges el llamp..
Cridam quan plantes un camp d'ortigues, quan les brases no et cremen els peus.
Cridam quan escoltes els secrets de les formigues, quan el pa et semble una arma letal.
Cridam quan el café t'olore a xocolata, quan roig i blau siguen el mateix color als teus ulls.
I sabré que estas boig. Ja pots seure al meu costat i tastar les meues llàgrimes, que et sabran a sucre.

Maleïda Carta

I pensant i repensant en tots els mals... La carta. 
La carta primera, jurada davant el dimoni.
Escrita amb testimonis. L'autor que farda d'ella
Si, eixa carta que mai va arribar al teu destí.
Carta mentidera. Carta mai escrita amb les intensions que feia creure.
Segellada amb saliva de Satan.
Només ell sap de què parla la carta, només ell sap de la falsedat de les seues paraules. Paraules que han sigutresseguides per uns únics ulls blaus. I els únics que ho faran mai, si és que no canvia el seu destí, traslladant amb ella la sèrie de mentides que arrossega al darrera.
No és pot és pot maleir una carta, malgrat que haja sigut escrita amb el grafit de l'egoisme i la vanitat personificada. A fí de comptés, és res més que una carta. Paraules mortes.
Pel que sé, l'autor amb la manca d'honor i valor la deixarà per sempre en les circumstàncies del no res.

1-02-2011

Donaria qualsevol cosa per entendre'l, per tenir una supèrflua explicació del que està passant, perquè ja fa us dies que m'he perdut entre les pagines d'aquesta història.
Tot açò comença a recordar-me a un llibre de ficció que vaig llegir ja fa un temps, amb el qual vaig plorar per les diverses situacions que s'esdevenien, i creia haver-ho entès. Fins ara. Ara, ara es quan realment veig el realisme en aquelles paraules. No era cap mena d'exageració.L'amor, pot enfonsar-te en la més profunda misèria, en la més miserable de les foscors(per dolça que es considere). Una immensitat de pensaments incomprensibles. Esperant que passen dia a dia, sempre amb cert masoquisme perquè no tens cap intenció de deixar d'estimar. Saps què és el que et fa mal, el que està matant-te per dins, i malgrat això desitges més que mai tenir present que l'estimes

Les Petites (i grans) Emocions de la Vida. Montse Gisbert

Quan tenim por de que la persona que estimem puga estimar una altra, ni les notes mes dolces d'una cançó de bressol poden consolar la còlera que ens fa explotar. La recança que sentim sols amb la idea de separar-nos és només comparable amb la tossuderia que no ens permet afrontar la realitat.
És llavors quan ens invadeix un sentiment de soledat que fa sentir-nos abandonats.
Quan les persones que de veritat ens estimen, demostren la seua bondat deixant parlar al cor, ens ve a la ment el dubte de si tota aquella tendresa amb paraules d'afecte valien la pena.
Tot un recorregut d'aprensió per qüestionar-nos l'existència de la felicitat