La soledat se m'apropa per darrere, m'abraça, em bessa el coll i m'arronsa entre els seus braços forts demanant ajuda, algú que li ajude a emportar-se'm ven lluny, però el meu cos arraulit entre els llençols pesa tones. És impossible fer-me moure cap múscul.
He quedat petrificada entre els pensaments.
En un últim esforç, la soledat sospira al meu clatell fent-me eriçar la pell des del bescoll fins a l'última vertebra que dibuixa la columna vertebral.
La soledat pega un crit ensordidor que només jo puc sentir. Així aconsegueix humitejar-me els ulls a l'hora que el parpelleig aconsegueix deixar caure una llàgrima d'àcid sulfúric que deixa foradats els llençols per sempre

Va sortir darrera seu escales a baix, però no va ser suficientment ràpid com per a que ella no veiera tota aquella catàstrofe i passara just el que s'imaginava que passaria.
Ell la va observar des de darrere fixant la vista en la seua silueta a contrallum.
Ella va quedar parada un segon a la vora del pati de la finca on es trobaven, casi a peu de carrer, olorant la putrefacció dels cossos estesos en descomposició per tot el carrer. El crit que va fer en aquell moment no es pot comparar a res.
Ell, com un acte reflex va córrer fins quedar-se davant davant seu, la va tirar enrere, cap a dintre de l'edifici, tapant-li amb el seu cos tan alt com era aquella imatge tan desagradable que perduraria per a sempre en la seua retina.
La va rodejar amb els braços. Ella va agafar la seua cintura amb força.
Quan ell va notar que el seu cos deixava de tremolar a causa dels plors, es va ajupir fins quedar-se a la seua altura, a l'altura dels seus ulls exactament. Seriós, li va fer un bes al recorregut que formaven les seues llàgrimes que començaven a eixugar-se al voltant de les galtes.