Som al segle XVII, tu has sortit abans que el sol. Jo faig tard, però al cap i a la fi ens trobem al mig del camí. Deixem que l'eufòria ens abrace i s’escole entre el poc espai que ara hi ha entre tu i jo. Muntem al carro sense importar el rumb. Passen tres nits i arribem al que sembla ser un poble vora un riu. Ens refugiem un parell de dies a l’església per dormir sota cobert. És estiu, fa molta calor i furtem el que podem per menjar; i passem la nit al ras, vora el llac que forma un salt d’aigua impressionant. Ens banyem i dediquem la major part del temps a estimar-nos. No podem estar més temps en aquell poble; ens busquen acusat de practicar cadascun dels set pecats capitals. Cert. Som dos individus que sols arrosseguem amb nosaltres bruixes i dimonis infernals. Correm. Correm molt, costa avall, seguint el camí que dibuixa el riu, seguint gripaus i saltamartins que volen a cada pas. Estratègicament furtem un cavall que ens pota fins un poble que fa olor a sal; entre la plana i la costa. En arribar em detenen pel furt d’incomptables coses, sense que tu pugues fer res. Ha sigut millor que t’amagues i et quedes al marge. Aquell dia no enfosqueix; la nit no vol arribar, alguna cosa passa que les hores transcorren i el dia està en peu, com quan vam despertar. Passen mesos. Pedra a pedra has construït el que serà la nostra llar. Perquè ho serà. No estaré més temps tancada. Entre tu i jo hem creat el saquet de pell i ossos més dolç que s’ha vist mai. Els ulls de la nina més bonica resten tancats en el que espere siga el somni més tendre de la seua curta vida. Són les set i mitja i el teu cos deixa regalimar la suor. Estàs enamorat de la nina. Has sembrat blat. Tot un camp enorme per a nosaltres. Podem anar descalços. Tenim un gran fumeral. És hivern i fa molt fred. Fem pa. Cada matí, la casa fa olor a pa recent fet. Al poble  canviem el pa i ara tenim gallines que fan unes truites matineres que saben a glòria del cel. No importa res, ara que podem envellir junts. Ara que es estiu i la nina corre entre el blat nua i descalça. Res no importa quan ja no podem comptar amb els dits les hores que ens queden per estimar-nos.

Futur

Em dic Júlia i tinc onze anys. M’agrada dibuixar, però el que més m’agrada de tot són les partides d’escacs amb el meu iaio. Ell en sap molt,i no és d’aquells que et deixen guanyar perquè els fas llàstima. Tampoc m’explica estratègies. Ens quedem en silenci. Ell i jo. I deixa que jo aprenga d’ell. És perfecte. Ara fa temps que no juguem perquè s’ha posat malalt i fa molt que està al llit.

He pensat que hi ha coses que s’haurien de quedar per sempre, i sobretot coses que tot el món, durant... sempre, hauria de saber i conèixer. Per això he fet aquesta caixeta on deixaré algunes coses que són importants per a mi amb la intenció d’amagar-la sota els taulells d’algun lloc de ma casa i esperar que algú d’ací de molts, molts anys em puga conèixer a mi i les coses que visc i que no tornaran mai. I que siga qui siga qui ho trobe, que es pregunte si han canviat les coses, si són millors, si tot és igual, i que també tinga ganes de fer una caixeta i amagar-la com ho vaig a fer jo i que algú en un futur encara més llunyà ho trobe junt a la meua caixeta, amb les meues coses i amb la meua lletra.

A la caixeta vaig a posar una flor. Una flor de cirerer, perquè ara han florit tots els camps i estan preciosos, i tot això forma part del paisatge que veig cada matí; i quan estiguen les cireres dolces en juny, anirem la meua germana i jo a collir-ne, perquè ja coneixem quins cirerers ens agraden més i tenim el lloc perfecte on anar a seure’ns i passar el matí menjant cireres, encara que sempre guardem unes poques per a casa. No ens cansem mai de tots aquests moments.

També vull posar una moneda, la de cinc duros, que és la que més m’agrada perquè te un foradet al mig, i puc passar-li un fil i fer-la rodar. I que diguen el que diguen és la més bonica de totes.

Per últim, guardaré una pesa del meu tauler d’escacs. L’alfil negre. Sempre me’l mire molt a totes les partides, mai el deixe morir. M’agrada, m’encanta com es mou. El trobe sempre tan elegant i destre... Ara tinc la sensació que no jugaré molt més amb el iaio. Així que crec no necessitar-lo.

Imagine un futur impressionant, amb cases molt més grans que la meua. Amb piscines pertot arreu per a l’estiu, amb molts parcs i boscos per a jugar. El futur deu ser increïble, segur que viatjarem a la lluna i jo mateix podria ser alcaldessa del meu poble!

Ja he dit prou, ara guardaré aquest paper junt amb les altres coses a la caixeta i a la nit la guardaré ben guardada i esperaré tots els anys del món.

                                                                           ***

Benvolguda Júlia, espere que estigues molt contenta avui que el teu desig d’infància s’ha complit. Realment sóc jo la que avui estic i estaré tot el dia eufòrica per la troballa de la teua caixeta. He llegit el que has escrit i no he pogut evitar plorar. Devies ser tan innocent... Em pareix una idea meravellosa escriure-li al futur perquè veja el passat. Així que seguiré molt gustosament la cadena que has volgut començar. Hi pense posar tota la meua esperança en què segueisca endavant per molts anys.

La caixeta l’he trobada a casa d’una tia meua, que la tiraran avall perquè l’estructura és molt antiga i és perillós. He volgut quedar-me alguns taulells de la cuina perquè són autèntiques obres d’art. He agafat un d’ells que estava solt per no complicar-me massa i he topat amb un forat brut amb la caixa.

He trobat l’alfil de fusta fosca; tens raó petita, és molt elegant. Em sap  greu, però de la flor del cirerer que tant t’estimaves queda ben poc, no sé si vas pensar que se secaria i es quedaria en pols. Les pessetes! La  meua besàvia va viure l’època de les pessetes i guardava una caixeta plena. Però ara no en tenim d’aquestes: ara tenim euros.

Jo em dic Mar i tinc vint-i-tres anys. Acabe d’acabar la carrera de belles arts i encara no treballe, és complicat en els temps que estem trobar feina. Sí que em sembla que han canviat les coses des que tu vas escriure això. No podria posar mai com a cosa important per a mi una flor de cirerer perquè és una cosa que no acostumem a vore. Als afores del poble hi ha alguns camps de tarongers, però no massa. El que hi ha al meu carrer és un transit impressionant cada matí. És desesperant tot aquest aldarull de cotxes cada dia.

A la meua caixeta hi posaré uns dels meus dibuixos que vaig fer per ordinador, que representa la societat actual que és mou pel materialisme i acumulació de diners.

Afegiré un CD de música jazz que utilitze per a relaxar-me quan vaig molt atabalada amb la feina i que si algú la troba en un futur espere que li valga la pena tant com a mi.  Avui en dia ens movem moltíssim per la música, la música mou masses i ideologies. A més és una gran indústria. És important ara mateix.

Guardaré també aquestes enganxines de protesta que estem repartint al sindicat de què forme part.  Lluitem per les igualtats socials i contra el govern que fa anys que tenim i que no fa brot pels ciutadans.

Imagine el futur bastant negre, perquè les coses estan anant bastant malament en tots els àmbits possibles. No sé com acabarà tot açò: situacions difícils, amb guerres en països islàmics, lluites per les reserves de petroli. Ens tornarem bojos al final.

Ara guardaré la caixeta i només em quedarà desitjar que siga trobada.

                    

                                                                ***

Benvolguda Mar, si tan negre us veieu el futur... Per què no féreu res?

Em dic Jack i tinc 43 anys. Sóc americà. Com molts altres, he vingut ací refugiant-me d’un fred insuportable que no podem combatre amb foc, perquè ja no queden arbres per fer llenya, ni combustible per a calefaccions. Havia arribat un moment que la gent moria a les cases totalment aïllades per la neu. Els Estats Units viuen en contínua guerra. S’ha convertit en un lloc inhabitable en tots els sentits possibles. Ací, res no és millor, però és més fàcil sobreviure a l’hivern.

Guardaré en la meua caixeta una xeringa, en senyal de tot el que està passant. A les farmacèutiques se’ls ha anat la mà per complet.

 Nota per al futur: mai és bona idea estendre bacteris infecciosos  a costa de milions de dòllars per la seua cura. Perquè si un petit detall, minúscul, ix malament, la repercussió del desastre s’apropa a la immensitat.

Tots ens deixàrem enganyar per les grans empreses bancàries, ens van devorar a tots. Ens quedàrem secs, sense res. Començà pel meu país, però ara ja és tot el món, perquè tot, ens afecta a tots.

Guardaré una pedra, perquè, la veritat, ara ja no trobe res que tinga valor per a mi... Si poguérem tornar al passat... és el que ens repetim tots en aquests dies. Ho faríem tot millor i la situació no seria aquesta. Però no som al passat, som al futur, al vostre futur. El futur que, Júlia i després Mar, vàreu triar amb els vostres actes i com a conseqüència, és aquest el resultat.

De veritat no es podia preveure res de tot açò?

Enterraré la caixeta junt amb les vostres. I em sap greu, però no podré parlar de com imagine jo el futur, no puc, ho intente però no el veig, no veig un futur.