embogeix

Cridam.
Cridam quan l'aigua del diluvi et sàpiga a sal, quan oblides com nugar-te les sabates.
Cridam quan la música et sone a trons, quan veges el llamp..
Cridam quan plantes un camp d'ortigues, quan les brases no et cremen els peus.
Cridam quan escoltes els secrets de les formigues, quan el pa et semble una arma letal.
Cridam quan el café t'olore a xocolata, quan roig i blau siguen el mateix color als teus ulls.
I sabré que estas boig. Ja pots seure al meu costat i tastar les meues llàgrimes, que et sabran a sucre.

Maleïda Carta

I pensant i repensant en tots els mals... La carta. 
La carta primera, jurada davant el dimoni.
Escrita amb testimonis. L'autor que farda d'ella
Si, eixa carta que mai va arribar al teu destí.
Carta mentidera. Carta mai escrita amb les intensions que feia creure.
Segellada amb saliva de Satan.
Només ell sap de què parla la carta, només ell sap de la falsedat de les seues paraules. Paraules que han sigutresseguides per uns únics ulls blaus. I els únics que ho faran mai, si és que no canvia el seu destí, traslladant amb ella la sèrie de mentides que arrossega al darrera.
No és pot és pot maleir una carta, malgrat que haja sigut escrita amb el grafit de l'egoisme i la vanitat personificada. A fí de comptés, és res més que una carta. Paraules mortes.
Pel que sé, l'autor amb la manca d'honor i valor la deixarà per sempre en les circumstàncies del no res.

1-02-2011

Donaria qualsevol cosa per entendre'l, per tenir una supèrflua explicació del que està passant, perquè ja fa us dies que m'he perdut entre les pagines d'aquesta història.
Tot açò comença a recordar-me a un llibre de ficció que vaig llegir ja fa un temps, amb el qual vaig plorar per les diverses situacions que s'esdevenien, i creia haver-ho entès. Fins ara. Ara, ara es quan realment veig el realisme en aquelles paraules. No era cap mena d'exageració.L'amor, pot enfonsar-te en la més profunda misèria, en la més miserable de les foscors(per dolça que es considere). Una immensitat de pensaments incomprensibles. Esperant que passen dia a dia, sempre amb cert masoquisme perquè no tens cap intenció de deixar d'estimar. Saps què és el que et fa mal, el que està matant-te per dins, i malgrat això desitges més que mai tenir present que l'estimes

Les Petites (i grans) Emocions de la Vida. Montse Gisbert

Quan tenim por de que la persona que estimem puga estimar una altra, ni les notes mes dolces d'una cançó de bressol poden consolar la còlera que ens fa explotar. La recança que sentim sols amb la idea de separar-nos és només comparable amb la tossuderia que no ens permet afrontar la realitat.
És llavors quan ens invadeix un sentiment de soledat que fa sentir-nos abandonats.
Quan les persones que de veritat ens estimen, demostren la seua bondat deixant parlar al cor, ens ve a la ment el dubte de si tota aquella tendresa amb paraules d'afecte valien la pena.
Tot un recorregut d'aprensió per qüestionar-nos l'existència de la felicitat