Quan creiem que ho tenien tot, quan creien tenir un govern sòlid i en que poder confiar. Quan comptàvem amb tota una xarxa de sindicats que lluitarien pel que no és just. Quan gaudíem d’un sufragi universal amb la participació femenina. Quan alertàvem igualtats socials, campanyes de conscienciació, un sistema educatiu que no semblava fallar, quan vivien feliços i ignorants, ens adonàrem d’això. Que ho érem. Érem grans ignorants feliços.
Alguns diuen que la veritat ha d’anar despullada i amb la cara bruta. Bé, doncs la societat, li havia rentat la cara a la veritat i l’havia vestit amb esmoquin i corbata. De gala, vaja. Com havia la gent de reconèixer-la si ja no anava com havia anat sempre? Si anava vestida de gala... Llavors podia passar desapercebuda entre la gent.
A ningú no li va importar massa. Eren feliços;ignorants, però feliços. Bé, no és del tot cert, hi hagué gent que se n’adonà i que no hi estava d’acord, però tractant de tornar a despullar i embrutar la veritat, els tractaren de bojos. Pobres infeliços, els deien.
Foren anys de flors i felicitat. Grans construccions, grans projectes emprenedors que serien l’enveja de tothom.
Un dia, alguna cosa estranya va passar a les cases de tots els pobles. Alguna cosa els premia el coll i no els deixava respirar, alguna cosa en la seua felicitat i benestar començava a fallar. I la Veritat seguia passejant-se disfressada per tots els carrers de tots els pobles i ciutats. Tots els treballadors i treballadores tenien una gran pressió al pit. Així com els estudiants, els jubilats, pensionistes, funcionaris, autònoms; i fins i tot els nouvinguts ho sentien.
Alguna cosa grossa havia d’estar passant. Allà dalt. Allà on la gent vesteix molt bé i entra amb grans cotxes, a grans palaus, per decidir grans coses.
Un dia, algú va preguntar als ciutadans si eren lliures per decidir en democràcia i si sabien qui els duia a aquella situació d’angoixa. La majoria d’ells, com a bons ignorants, respongueren que sí, que eren lliures, ells votaven cada cert temps i que aquell problema, aquella situació, ja l’arreglarien “ells” que n’eren els responsables.
Els temps va passar i “ells” no van solucionar res. Va cantar el gall i la gent que duia tants anys adormida, va començar a despertar i va sortir del cobrellit fet de les suaus plomes de la ignorància que els amanyagava al bressol. I tots junts, van sortir al carrer per buscar la Veritat, i així poder despullar-la i solucionar la situació de patiment que sofrien.
La Veritat semblava haver desaparegut, però els crits, xiulets i escridassades de milers de persones al carrer, l’obligaren a sortir. I retorçant-se i esbufegant es va despullar i embrutar la cara. Totes aquelles persones es quedaren en silenci per escoltar el que tenia a dir la Veritat que duia tant de temps inexistent.
-Us he de parlar sincerament, ja que no ho podria fer de cap altra manera. La Veritat, és a dir jo, no soc tot el que creieu tenir.
Tots perplexos. Però ningú no va entendre res.
-Tots creieu tenir la llibertat.
-I la tenim. Van gosar a dir alguns, desitjant tornar al seu niu d’ignorància.
-No. La Llibertat fa anys que va fugit junt a la Democràcia. Ara viuen juntes ben lluny d’ací i són completament inseparables.
La Veritat els va explicar que aquella situació de malestar no hauria passat si Democràcia i Llibertat visqueren ací, entre tots i totes. Els va contar que no entenia com no havien vist tanta incongruència. –Com no veieu la necessitat dels referèndums o plebiscits? Un sufragi universal on es pot treballar a una edat en que no es pot decidir sobre els seus drets laborals a unes eleccions? Augmenta el fracàs escolar o falla el sistema educatiu? Heu decidit invertir els vostres diners en aquell edifici que no visitareu mai? Com heu de tenir veu en l’Estat si només teniu a triar entre representant “A” i representant “B”? I si se’n va la”A”i queda sols la “B”, acceptaríeu també la dictadura? Hostatjar la llibertat no és un privilegi, és un dret...
La Veritat els va posar milions d’exemples davant dels seus nassos i tots van començar a pensar per ells mateixos.- Vosaltres no heu decidit sentir-vos així. No heu decidit res del que us envolta. I no ho fareu fins que entre tots, treballant junts, retorneu la democràcia i amb ella la llibertat. A mi no m’han canviat el pentinat, m’han manipulat.
La Veritat es va posar el barret i va desaparèixer entre la multitud.
Milions de persones van treballar per arreglar l’error de tres. Tres que van decidir que la societat seria ignorant. Tres que van pensar” mentre hi hagi burros, la resta anirem a cavall”
