Homenatge
a Vicent Andrés Estellés
Tot
retorna,
agrupant-se,
i
és
una
sola
història.
Sols
sóc
un
entre
tants.
Un
entre
tants
com
esperen
i
callen
a
la
parada,
un
entre
tants.
Trontollaven
els
trens,
els
miserables
trens,
creuant
tota
la
nit
amb
un
cruixir
de
ferros
i
un
cruixir
de
llistons.
Tot
és ple de gent. És com un ball, ple de nacre i sospirs. Un entre
tants afanyosos i bruts treballs. Això era el que buscava, ser un
entre tants.
Com
un
lent
i
trist
animal,
recórrec
carrers
de
Sant
Vicent,
de
la
Mar,
de
la
Pau.
Tot
ho
recorde,
ho
pense.
Repasse
dins
meu
cada
segon
d'allò
que
acabe
de
viure,
d'allò
que
acaba
de
succeir,
d'allò
que
he
fet.
He
vist
el
metge,
un
entre
tants
entre
fúries
i
espants.
Jo
he
caminat
lentament
i
he
sortit
de
l'estància
mentre
em
seguia
una
amarga
polseguera.
Ara,
anava per València, pels carrers de València. Modestament diries el
nom d'algun carrer: Pelayo, Gil i Morte...
Ho
vaig
tornar
a
veure
tot
dins
del
meu
cap:
les
mans
totes
brutes
de
sang.
Hi
ha
la
sang
densa
en
una
allau.
Hi
ha
el
calendari
com
hi
ha
el
frau.
-Trinquet
dels
Cavallers,
la
Nau,
Bailén-.
L'habitació
tenia
els
cristalls
bruts,
la
taula
apegalosa.
Una
mà
en
una
mà.
Jo
respectava
el
teu
silenci
dolorós.
L'un
al
costat
de
l'altre,
el
poal
ple
de
sang.
Ho
he
fet
per
tu.-
Bailén,
Comèdies,
Barques-.
Recorde
el
teu
genoll,
tu
tenies
les
cames
l'una
damunt
de
l'altra.
Esperant,
ja
en
la
mort.
Hi
ha
morts
que
viuen
i
donen
la
mà,
tenen
a
punt
una
frase
oportuna
i
saben
dur
una
vida
discreta,
sense
cridar
en
res
l'atenció.
Morts
que
ningú
no
sabrà
que
són
morts
i
van
a
missa
de
dotze
els
diumenges.-En
Llop,
Mar,
Pasqual
i
Genís,
Sant
Vicent.-
I
qui
pensava
en
Déu?
Ho
he
fet
per
tu,
a
la
teua
voluntat.
Amargament
amarg,
ho
comprenia
tot.
Aquell
amor
capaç
de
fondre
tot
els
ploms,
rebentar
les
perilles
i
deixar
el
món
a
fosques.
Jo
et
cenyia
amb
el
braç
l'adorable
cintura.
Era
bella
la
vida.
Era
trista
també.
Les
màquines
trontollaven
i
arribaven
les
infermeres.-
Quart
de
fora,
Moro
Zeit,
El
Mercat,
Mercé-.
Ens
vàrem
sentir
sols,
qui
sap
si
criminals.
Després,
no
gosava
tocar-te.
Et
mirava,
només,
amb
un
amor
tan
gran
com
la
Seu
de
Mallorca.
Encara
que
em
torturen,
encara
que
em
degollen,
no
diré
res.
Ningú
no
sabrà
dir
quan
o
de
què
es
moria.-Lope
de
Vega,
Hernán
Cortés,
Trenc,
Ciril
Amorós.-
No
volies
que
et
vera
més
tancada
en
aquella
habitació
d'hospital.
I
ho
he
fet.
Ha
mort
Maria.
Sempre
torna la vida, si se'n va alguna volta. Jo crec que no se'n va.
S'arreglarà
tot
a
la
fi.
Pot
seguir
ara
el
ball
ací,
perquè
el
fill
serà
setmesí.
Per
l'amor
de
Déu,
no
me
deixes
sol,
criatura.
-Cavallers,
Sant
miquel,
Roter.
M'agradava
mirar-te.
Temps
de
records,
et
pense,
et
recorde,
t'invente.
El
món
no
tingué
mai
més
tecnicolor
que
quan
tu
aparegueres.
No
hi
havia
a
València
dos
amants
com
nosaltres.
Cara
als dies de futur, una amarga memòria, de sang pels escalons, de
vidres a la boca.
No
és millor ni pitjor el temps, car tot el temps és temps d'amor, i
no és el temps qui ens justifica. En el temps naixem i morim i hem
de fer nostre tot el temps.
Han
passat
segles,
dies.
Inútilment
recórrec
València.
Ací
em
pariren
i
ací
estic
i
com
em
passen
certes
coses,
ací
les
cante,
ací
les
dic.
En
els
arbres,
en
el
vent,
llàgrimes,
llàgrimes,
llàgrimes.