vaitja per les terres llunyanes de la teua pell

Els teus ulls romandran humits fins que un valent parpelleig aconseguisca fer vessar una llàgrima. La llàgrima que allibere la retina d'una visió borrosa i difuminada.
La llàgrima que recorrerà el mateix camí que recorria la suor d'aquells dies de lluita. Recorrent cada una de les protuberàncies que els ossos li aporten al teu rostre de pell fina, deixant al seu pas un camí de milions d'estels diminuts que sols brillaran amb el reflex del sol. Recorrerà el bosc de la teua barba despentinada fins que arribe al mentó, on es detindrà uns instants, fent front a l'altura que la farà desaparèixer, evaporar-se. 
Es planteja ràpidament si deu desprendre's caiguent al no res de les teues mans que gesticulen rabia, o continuar el seu camí banyant la pell tan dèbil del coll.
Però tu, no li permets que s'ho pense més. Amb un moviment brusc de coll fas caure l'última llàgrima i et seques amb les mans les que lluitaven per sortir dels teus ulls ara envermellits.

Un bes a l'aire que s'ofega en la distància.
Amb l'intent de recórrer tants quilòmetres d'aigua salada, a quedat enfonsat.
Però ell no desistirà tan fàcilment. Seguirà manant bessos enlairats.
Fa tan sols una mísera setmana aquests bessos no hagueren tingut més importància que la que té un aviador sobre la mar. Ara l'aviador busca la lluna.
Ara són plens d'històries. Plens de paraules mai escoltades. Plens de sentiments, qui sap si compartits.
Els bessos ja han pres una decisió. Agafaran la via de les tempestes. Viatjaran a través del corrent elèctric d'un llamp blau. Fins que arriben als seus llavis aquests bessos mortals.
Un suau calfred recorre la seua boca.
És l'ultim sospir, L'últim ale.Mort dolça. Les flames s'encarregaran de la resta

Despertaves cada dimecres a les onze del matí, em preguntaves que si seguia cuidant del meu poble, jo a aquesta hora seia sempre al teu costat, assentia i tu tornaves a tancar els ulls fins el pròxim dimecres, quan tornaries a preguntar exactament el mateix, amb la mateixa veu cansada.

Aquelles paraules mai van tornar a sonar igual; sobretot desprès d’haver-les repetit tantes vegades en veu alta per a ell.
L’última vegada que els ulls resseguiren les paraules que ell havia escrit, les circumstàncies eren molt distintes.
Sota el roure pelat amb la boira d’octubre llegia aquella novel•la entusiasmada, desitjant que mai s’acabés. Convençuda de que quan més avançava en la seua lectura estaria més a prop d’ell.
Però a hores d’ara les coses eres diferents. Sols un sentiment de recança envaïa la seua ment en rellegir el pròleg
Quin sentit tenia ara acabar de llegir les últimes pàgines si ell ja no estava per escoltar-les, per dir-li com d’idoena era la seua veu per recitar els seus escrits, sis soterrat en un taüt de fusta caoba sota el roure coronat amb fulles de juny ja no podia sentir l’olor a tinta.
Va tancar el quadern de tapa dura per no obrir-lo mai més. Va resseguir amb els dits el títol que sobreeixia amb paper daurat, jurant davant de totes les coses presents, animades o no, que cap ulls s’assabentarien mai del final de la seua novel•la. Les arrels del roure guarden el secret.

el perill de la indiferència

Han sigut les circumstàncies del temps, les que han portat les seues cartes a les meues mans. Les que han decidit fer-me sabedor de la seua historia. Una historia que acabà en tragèdia. M’atreviria a dir que a causa de la indiferència i ignorància que la societat d’aleshores prenia envers els drets humans.

                                                                                                                        12 d’Abril de 1949- Figueres

Estic preocupat. Desprès de la mort del meu pare a mans dels militars, he hagut de dur jo sol la llibreria. No em suposaria cap problema si no fos pel fet que ha corregut la veu per Figueres de les meues idees republicanes. Si aquestes enraonies  s’estenen massa, és la meua fi.

La Isabel espera un nen. La feina ara, és important, cal que tot funcione bé i faré tots els possibles

                                                                                                                        3 de Maig de 1949- Figueres

Aquest matí, en tornar de missa, m’he proposat fer neteja a la llibreria. He tret qualsevol llibre que tingués la més mínima expressió d’idees contraries al règim.

Sé de lluny, que pot suposar-me una baixada en les vendes, perquè conec els meus clients i també conec les seues idees. Però a hores d’ara, no puc permetre’m tenir un gènere d’aquestes característiques.

Mentre buidava fins sols deixar la pols el petit prestatge de literatura en català recordava el sermó de mossèn Lluís. Els qui pensem diferent no mereixem el perdó de Déu, ni tan sols els nostres fills.

Ha sigut difícil mantenir el pensament que jo no sóc un d’aquells, sota l’atenta mirada de les dones de primera fila que de reüll vigilaven cada un dels meus moviments.

De què em serveixen tots els meus esforços si no tinc el perdó de Déu? On està la misericòrdia?  El meu fill ja està destinat a l’infern?

                                                                                                                        3 de Maig de 1949- Figueres

La Isabel ha tingut una nena preciosa. És ben petita però ja es poden distingir trets de sa mare en el rostre. Excepte els ulls. Els ulls color fulla d’olivera són meus. Li hem posat Helena.

Air, vaig rebre una carta del meu germà, Esteve, que ara ja fa sis anys que viu a França. Ell em conta com va la resta del món, ja que a l’Estat Espanyol no rebem quasi informació internacional.

M’explicava que feia un any que s’havia aprovat la Declaració Universal de Drets Humans, i tot el que allò suposava. En la meua resposta, vaig haver de dir-li que per ací, ni tan sols havíem olorat aquesta declaració. Però li vaig expressar la meua satisfacció al respecte.

Li vaig haver de contar que, el negoci que per herència també li corresponia a ell, no estava anant gens bé. Els rumors s’estaven estenent i la llibreria estava anant de cap a caiguda. M’havien pintat tota la persiana de negre. Amb sols això ja aconseguia les males mirades dels veïns.

                                                                                                                      15 de Juny de 1949- Figueres

Ja està. He hagut de tancar la llibreria. No tenia cap sentit continuar obrint. Teníem més despeses que no guanys. Els militars s’han dedicat a boicotejar el negoci de totes les formes possibles. Finalment, els clients han tingut por d’acostar-s’hi. Els assetjaven.

La meua família i jo no tenim res a fer ací. Encara m’estranya que no hagen vingut a per mi, com ho han fet amb molts altres republicans.

Demà al capvespre viatjarem a França, a ca Esteve de moment. Isabel creu que no és oportú viatjar ara, la nena encara és molt petita. Però no es una decisió que es puga prendre amb calma.

                                                                                                             11 de novembre 1965- Normandia

Avui, és l’Helena qui escriu aquesta última pàgina del diari cal explicar el perquè. Crec que és necessari donar un final digne a la història del meu pare.

Ell, mai va arribar a viatjar a França. A l’endemà d’escriure la seua última pàgina, va ser detingut i empresonat.

En el moment en que observava quiet els fins raig de llum blanca que travessaven les ballestes de la maltractada persiana de la llibreria quan pretenia olorar-la per última vegada abans de marxar- Aquella olor a llibre. Olor a paraules mortes mai llegides.

Empresonat sense dret a un judici just. Sense dret a avisar a la seua família que fugia anguniosa cap a França amb l’esperança que tot allò fos un joc de l’oca i en contar dotze poguérem sortir de la posada en la que havíem caigut.

Pare, sigues on sigues, vull fer honra del que vas ser i seràs i dir que aquests ulls de color fulla d’olivera que em fan teua, seguiran esperançadors davant qualsevol impediment que em prive d’avançar en la meua lluita.

Pare, la mare resa per tu.

                                                          Helena

La bellesa dels ulls cecs (sinopsi d'una futura llarga història)

Hi havia una vegada, un poble no massa lluny de cap lloc. Aquest poble era d'una bellesa immesurable, ni milers de paraules podrien descriure les meravelles que es podien veure.
Però no tots tenien la sort de poder veure cada dia aquell paratge màgic. Al final d'un vell camí, vivia un jove poeta que sofria de seguera des del moment de nàixer. Els seus poemes, sempre tractaven de la esplendor del seu poble, perquè tot i que no el podia veure podia olorar i escoltar, i això era el que realment l'inspirava.
Un dia, el jove poeta es va quedar atònit en escoltar vora el riu, una veu increïblement dolça de la que es va enamorar per complet.
Era una noia, de la seua mateixa edat. Ben segur d'ell  mateix, es va apropar a ella per explicar-li com de meravellosa ressonava la seua veu als seus oïts desperts de bon matí. Li va pregar que l'acompanyés a casa, que volia que fos ella qui llegira en veu alta els seus poemes.
- La teua bellesa deu ser sols comparable a la d'aquest poble que tenim sota els peus.- Li a dir el poeta bojament enamorat de la jove.
- No em valores tu que no em pots veure artista meu. Soc lletja com un cigró. Ni els gats em miren ja. Viuré sola per sempre,doncs ningú mai em voldrà.
Al jove cec no li cabia en el seu cap que la seua nova font d'inspiració fos realment una cosa lletja. Ell, que mai havia vist color algun, havia pogut explicar en vers la bellesa de les coses sense necessitat de veure-les, i aquesta vegada ho faria igual amb la seua jove.
Llavors, li va dir sense pensar les conseqüències:
-Qui és qui valora la teua lletjor? Qui s'encarrega de mesurar el grau de la teua bellesa? Per a mi, que mai no he vist les meravelles del meu poble, mai ha sigut un impediment per escriure sobre aquestes, que per sobre de totes les coses sé com són de certes. 
No es pot comparar a res, l'olor a gesmil de cada matí en obrir el finestral, ni el tacte d'una rosella banyada per la rosada de tardor. És per això que puc dir amb seguretat que aquesta bellesa teua durarà per sempre més, passen els anys que passen, envellisques el que envellisques, en escoltar la teua veu,vindrà a la meua ment la definició més encertada de bellesa.


Aquelles paraules, van enamorar a la jove ingènua i acomplexada.
Aquella nit, fent el cor fort, va provocar-se la mes forta de les cegueres, que la va submergir per sempre en la dolça foscor amb la que havia viscut cada nit a la soledat de casa seua.
Així, la jove, junt amb el seu poeta, en la seua llar al mig del vell camí, van aprendre a estimar totes les formes de bellesa que se'ls van esdevenir.