vaitja per les terres llunyanes de la teua pell

Els teus ulls romandran humits fins que un valent parpelleig aconseguisca fer vessar una llàgrima. La llàgrima que allibere la retina d'una visió borrosa i difuminada.
La llàgrima que recorrerà el mateix camí que recorria la suor d'aquells dies de lluita. Recorrent cada una de les protuberàncies que els ossos li aporten al teu rostre de pell fina, deixant al seu pas un camí de milions d'estels diminuts que sols brillaran amb el reflex del sol. Recorrerà el bosc de la teua barba despentinada fins que arribe al mentó, on es detindrà uns instants, fent front a l'altura que la farà desaparèixer, evaporar-se. 
Es planteja ràpidament si deu desprendre's caiguent al no res de les teues mans que gesticulen rabia, o continuar el seu camí banyant la pell tan dèbil del coll.
Però tu, no li permets que s'ho pense més. Amb un moviment brusc de coll fas caure l'última llàgrima i et seques amb les mans les que lluitaven per sortir dels teus ulls ara envermellits.