La bellesa dels ulls cecs (sinopsi d'una futura llarga història)

Hi havia una vegada, un poble no massa lluny de cap lloc. Aquest poble era d'una bellesa immesurable, ni milers de paraules podrien descriure les meravelles que es podien veure.
Però no tots tenien la sort de poder veure cada dia aquell paratge màgic. Al final d'un vell camí, vivia un jove poeta que sofria de seguera des del moment de nàixer. Els seus poemes, sempre tractaven de la esplendor del seu poble, perquè tot i que no el podia veure podia olorar i escoltar, i això era el que realment l'inspirava.
Un dia, el jove poeta es va quedar atònit en escoltar vora el riu, una veu increïblement dolça de la que es va enamorar per complet.
Era una noia, de la seua mateixa edat. Ben segur d'ell  mateix, es va apropar a ella per explicar-li com de meravellosa ressonava la seua veu als seus oïts desperts de bon matí. Li va pregar que l'acompanyés a casa, que volia que fos ella qui llegira en veu alta els seus poemes.
- La teua bellesa deu ser sols comparable a la d'aquest poble que tenim sota els peus.- Li a dir el poeta bojament enamorat de la jove.
- No em valores tu que no em pots veure artista meu. Soc lletja com un cigró. Ni els gats em miren ja. Viuré sola per sempre,doncs ningú mai em voldrà.
Al jove cec no li cabia en el seu cap que la seua nova font d'inspiració fos realment una cosa lletja. Ell, que mai havia vist color algun, havia pogut explicar en vers la bellesa de les coses sense necessitat de veure-les, i aquesta vegada ho faria igual amb la seua jove.
Llavors, li va dir sense pensar les conseqüències:
-Qui és qui valora la teua lletjor? Qui s'encarrega de mesurar el grau de la teua bellesa? Per a mi, que mai no he vist les meravelles del meu poble, mai ha sigut un impediment per escriure sobre aquestes, que per sobre de totes les coses sé com són de certes. 
No es pot comparar a res, l'olor a gesmil de cada matí en obrir el finestral, ni el tacte d'una rosella banyada per la rosada de tardor. És per això que puc dir amb seguretat que aquesta bellesa teua durarà per sempre més, passen els anys que passen, envellisques el que envellisques, en escoltar la teua veu,vindrà a la meua ment la definició més encertada de bellesa.


Aquelles paraules, van enamorar a la jove ingènua i acomplexada.
Aquella nit, fent el cor fort, va provocar-se la mes forta de les cegueres, que la va submergir per sempre en la dolça foscor amb la que havia viscut cada nit a la soledat de casa seua.
Així, la jove, junt amb el seu poeta, en la seua llar al mig del vell camí, van aprendre a estimar totes les formes de bellesa que se'ls van esdevenir.