Aquelles paraules mai van tornar a sonar igual; sobretot desprès d’haver-les repetit tantes vegades en veu alta per a ell.
L’última vegada que els ulls resseguiren les paraules que ell havia escrit, les circumstàncies eren molt distintes.
Sota el roure pelat amb la boira d’octubre llegia aquella novel•la entusiasmada, desitjant que mai s’acabés. Convençuda de que quan més avançava en la seua lectura estaria més a prop d’ell.
Però a hores d’ara les coses eres diferents. Sols un sentiment de recança envaïa la seua ment en rellegir el pròleg
Quin sentit tenia ara acabar de llegir les últimes pàgines si ell ja no estava per escoltar-les, per dir-li com d’idoena era la seua veu per recitar els seus escrits, sis soterrat en un taüt de fusta caoba sota el roure coronat amb fulles de juny ja no podia sentir l’olor a tinta.
Va tancar el quadern de tapa dura per no obrir-lo mai més. Va resseguir amb els dits el títol que sobreeixia amb paper daurat, jurant davant de totes les coses presents, animades o no, que cap ulls s’assabentarien mai del final de la seua novel•la. Les arrels del roure guarden el secret.