diumenge, 3 de juny del 2012

Històries perverses


Una vegada més Isabel-Clara Simó plena les nostres habitacions en les nits d’insomni d’històries  i personatges que superen tot allò natural. Històries perverses va ser escrit al 1992 encara que ja s’han fet diverses edicions i ha format part de diferents col·leccions. Aquesta vegada, Simó, ha creat un catàleg d’històries que ha ordenat utilitzant quatre paraules –amor, mort, dolor i crueltat- que encapçalen cada bloc de tres històries. Relats que lleven l’alè, descriuen circumstàncies habituals que poc a poc es van duent a l’extrem, fins casi fregar la bogeria.
 Històries perverses és un gran recull de narracions breus. En cadascuna d’elles relaciona algun aspecte amb el sexe; sol ser aquets punt en què la història ens treu d’òrbita i ens crea la necessitat de continuar llegint. Acaba la historia... I encara ens caldrà uns minuts per reflexionar allò que la nostra imaginació acaba de presenciar; una noia perfecta que únicament sent desig per l’ésser  mes desagradable. Un pare que perd al seu fill i creu veure’l a un racó de la ciutat, sense saber ben bé que allò que feia el jove era prostituir-se acaba no podent fer res per evitar demanar-li que vaja a casa seua. Un home que decideix dedicar la vida al culte i a la religió en un convent, finalment veu l’única eixida per acomplir el desig de Déu amb la castració, trobant-se així amb la mort. Isabel ha relacionat cada història amb la perversió, i en cada una d’elles ho fa d’una manera, amb dolor, infidelitats, poder, traïció... Tot i que sempre troba un punt amb què relacionar-hi la sexualitat, sense complexes ni eufemismes, amb paraules clares que no amaguen res.
Recomane aquest llibre a aquelles persones difícils de sorprendre, a qui li agradaria veure la quotidianitat des d’un altre punt de vista, als enamorats de les històries breus, i per suposat a tots aquells que ja coneixen l’autora, que no poden deixar sense llegir aquest gran treball.

divendres, 11 de maig del 2012

PLANY EN PROSA


Homenatge a Vicent Andrés Estellés

Tot retorna, agrupant-se, i és una sola història.
Sols sóc un entre tants. Un entre tants com esperen i callen a la parada, un entre tants. Trontollaven els trens, els miserables trens, creuant tota la nit amb un cruixir de ferros i un cruixir de llistons.
Tot és ple de gent. És com un ball, ple de nacre i sospirs. Un entre tants afanyosos i bruts treballs. Això era el que buscava, ser un entre tants.

Com un lent i trist animal, recórrec carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau. Tot ho recorde, ho pense. Repasse dins meu cada segon d'allò que acabe de viure, d'allò que acaba de succeir, d'allò que he fet.
He vist el metge, un entre tants entre fúries i espants. Jo he caminat lentament i he sortit de l'estància mentre em seguia una amarga polseguera.
Ara, anava per València, pels carrers de València. Modestament diries el nom d'algun carrer: Pelayo, Gil i Morte...

Ho vaig tornar a veure tot dins del meu cap: les mans totes brutes de sang. Hi ha la sang densa en una allau. Hi ha el calendari com hi ha el frau. -Trinquet dels Cavallers, la Nau, Bailén-. L'habitació tenia els cristalls bruts, la taula apegalosa. Una en una mà. Jo respectava el teu silenci dolorós. L'un al costat de l'altre, el poal ple de sang. Ho he fet per tu.- Bailén, Comèdies, Barques-. Recorde el teu genoll, tu tenies les cames l'una damunt de l'altra. Esperant, ja en la mort.
Hi ha morts que viuen i donen la mà, tenen a punt una frase oportuna i saben dur una vida discreta, sense cridar en res l'atenció. Morts que ningú no sabrà que són morts i van a missa de dotze els diumenges.-En Llop, Mar, Pasqual i Genís, Sant Vicent.- I qui pensava en Déu?

Ho he fet per tu, a la teua voluntat. Amargament amarg, ho comprenia tot. Aquell amor capaç de fondre tot els ploms, rebentar les perilles i deixar el món a fosques. Jo et cenyia amb el braç l'adorable cintura. Era bella la vida. Era trista també.
Les màquines trontollaven i arribaven les infermeres.- Quart de fora, Moro Zeit, El Mercat, Mercé-.
Ens vàrem sentir sols, qui sap si criminals. Després, no gosava tocar-te. Et mirava, només, amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca. Encara que em torturen, encara que em degollen, no diré res. Ningú no sabrà dir quan o de què es moria.-Lope de Vega, Hernán Cortés, Trenc, Ciril Amorós.- No volies que et vera més tancada en aquella habitació d'hospital. I ho he fet. Ha mort Maria.

Sempre torna la vida, si se'n va alguna volta. Jo crec que no se'n va.
S'arreglarà tot a la fi. Pot seguir ara el ball ací, perquè el fill serà setmesí. Per l'amor de Déu, no me deixes sol, criatura. -Cavallers, Sant miquel, Roter.

M'agradava mirar-te. Temps de records, et pense, et recorde, t'invente. El món no tingué mai més tecnicolor que quan tu aparegueres. No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Cara als dies de futur, una amarga memòria, de sang pels escalons, de vidres a la boca.
No és millor ni pitjor el temps, car tot el temps és temps d'amor, i no és el temps qui ens justifica. En el temps naixem i morim i hem de fer nostre tot el temps.
Han passat segles, dies. Inútilment recórrec València.
Ací em pariren i ací estic i com em passen certes coses, ací les cante, ací les dic.
En els arbres, en el vent, llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

dimarts, 1 de maig del 2012

La nevada del cucut


La nevada del cucut  fou la novel·la que obtingué el darrer el premi llibreter 2011, un guardó sense dotació econòmica que convoca el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya. L’escriptora, Blanca Busquets és realitzadora i guionista  a les emissores de Catalunya Radio; i fins ara ha publicat quatre novel·les, sent aquesta la cinquena.
La novel·la annexiona dues històries; partint de punts ben distants, arriba un moment en què poc a poc alguns fets les obliga coincidir (fins a arribar al punt en que una és tot el sentit de l’altra). Per una banda, en una d’elles, dibuixa acuradament el panorama vilatà d’un paisatge català a principis del segle XX. Relatant com és la vida d’una dona que malgrat els temps és valenta i escriu d’amagat cada pensament i cada cosa que li succeeix en uns papers que ha d’amagar i protegir com la seua vida. Aquests papers resultaran un punt clau al final de l’altra història que transcorre en temps actuals: Lali té problemes a l’escola, i ningú no la creu a casa i ha d’adaptar-se a viure una situació desagradable ella sola, per això es capbussa en els llibres i més tard escrivint, però hi ha una cosa que la fascina més que cap altra i és un quadre que té a casa que creu que té alguna cosa especial, que es l’única persona que veu més que unes simples taques.
Les històries avancen, i poc a poc van semblant històries paral·leles que semblen tenir en el fons uns lligams més forts que la troballa d’aquells papers.
L’autora crea uns personatges que es fan d’estimar, aconsegueixen guanyar-se l’estima  del lector. Apareix una complicitat que porta a solidaritzar-se per complet amb els fets i fer-nos sentir en el lloc del personatge.
Trobe que és una història emocionat per a qualsevol aficionat lector de novel·la, que val la pena llegir.
“I les meues llàgrimes van caure sobre el blat de moro i el van tornar salat”

dissabte, 24 de març del 2012

Som al segle XVII, tu has sortit abans que el sol. Jo faig tard, però al cap i a la fi ens trobem al mig del camí. Deixem que l'eufòria ens abrace i s’escole entre el poc espai que ara hi ha entre tu i jo. Muntem al carro sense importar el rumb. Passen tres nits i arribem al que sembla ser un poble vora un riu. Ens refugiem un parell de dies a l’església per dormir sota cobert. És estiu, fa molta calor i furtem el que podem per menjar; i passem la nit al ras, vora el llac que forma un salt d’aigua impressionant. Ens banyem i dediquem la major part del temps a estimar-nos. No podem estar més temps en aquell poble; ens busquen acusat de practicar cadascun dels set pecats capitals. Cert. Som dos individus que sols arrosseguem amb nosaltres bruixes i dimonis infernals. Correm. Correm molt, costa avall, seguint el camí que dibuixa el riu, seguint gripaus i saltamartins que volen a cada pas. Estratègicament furtem un cavall que ens pota fins un poble que fa olor a sal; entre la plana i la costa. En arribar em detenen pel furt d’incomptables coses, sense que tu pugues fer res. Ha sigut millor que t’amagues i et quedes al marge. Aquell dia no enfosqueix; la nit no vol arribar, alguna cosa passa que les hores transcorren i el dia està en peu, com quan vam despertar. Passen mesos. Pedra a pedra has construït el que serà la nostra llar. Perquè ho serà. No estaré més temps tancada. Entre tu i jo hem creat el saquet de pell i ossos més dolç que s’ha vist mai. Els ulls de la nina més bonica resten tancats en el que espere siga el somni més tendre de la seua curta vida. Són les set i mitja i el teu cos deixa regalimar la suor. Estàs enamorat de la nina. Has sembrat blat. Tot un camp enorme per a nosaltres. Podem anar descalços. Tenim un gran fumeral. És hivern i fa molt fred. Fem pa. Cada matí, la casa fa olor a pa recent fet. Al poble  canviem el pa i ara tenim gallines que fan unes truites matineres que saben a glòria del cel. No importa res, ara que podem envellir junts. Ara que es estiu i la nina corre entre el blat nua i descalça. Res no importa quan ja no podem comptar amb els dits les hores que ens queden per estimar-nos.

divendres, 16 de març del 2012

Futur

Em dic Júlia i tinc onze anys. M’agrada dibuixar, però el que més m’agrada de tot són les partides d’escacs amb el meu iaio. Ell en sap molt,i no és d’aquells que et deixen guanyar perquè els fas llàstima. Tampoc m’explica estratègies. Ens quedem en silenci. Ell i jo. I deixa que jo aprenga d’ell. És perfecte. Ara fa temps que no juguem perquè s’ha posat malalt i fa molt que està al llit.
He pensat que hi ha coses que s’haurien de quedar per sempre, i sobretot coses que tot el món, durant... sempre, hauria de saber i conèixer. Per això he fet aquesta caixeta on deixaré algunes coses que són importants per a mi amb la intenció d’amagar-la sota els taulells d’algun lloc de ma casa i esperar que algú d’ací de molts, molts anys em puga conèixer a mi i les coses que visc i que no tornaran mai. I que siga qui siga qui ho trobe, que es pregunte si han canviat les coses, si són millors, si tot és igual, i que també tinga ganes de fer una caixeta i amagar-la com ho vaig a fer jo i que algú en un futur encara més llunyà ho trobe junt a la meua caixeta, amb les meues coses i amb la meua lletra.
A la caixeta vaig a posar una flor. Una flor de cirerer, perquè ara han florit tots els camps i estan preciosos, i tot això forma part del paisatge que veig cada matí; i quan estiguen les cireres dolces en juny, anirem la meua germana i jo a collir-ne, perquè ja coneixem quins cirerers ens agraden més i tenim el lloc perfecte on anar a seure’ns i passar el matí menjant cireres, encara que sempre guardem unes poques per a casa. No ens cansem mai de tots aquests moments.
També vull posar una moneda, la de cinc duros, que és la que més m’agrada perquè te un foradet al mig, i puc passar-li un fil i fer-la rodar. I que diguen el que diguen és la més bonica de totes.
Per últim, guardaré una pesa del meu tauler d’escacs. L’alfil negre. Sempre me’l mire molt a totes les partides, mai el deixe morir. M’agrada, m’encanta com es mou. El trobe sempre tan elegant i destre... Ara tinc la sensació que no jugaré molt més amb el iaio. Així que crec no necessitar-lo.
Imagine un futur impressionant, amb cases molt més grans que la meua. Amb piscines pertot arreu per a l’estiu, amb molts parcs i boscos per a jugar. El futur deu ser increïble, segur que viatjarem a la lluna i jo mateix podria ser alcaldessa del meu poble!
Ja he dit prou, ara guardaré aquest paper junt amb les altres coses a la caixeta i a la nit la guardaré ben guardada i esperaré tots els anys del món.
                                                                           ***
Benvolguda Júlia, espere que estigues molt contenta avui que el teu desig d’infància s’ha complit. Realment sóc jo la que avui estic i estaré tot el dia eufòrica per la troballa de la teua caixeta. He llegit el que has escrit i no he pogut evitar plorar. Devies ser tan innocent... Em pareix una idea meravellosa escriure-li al futur perquè veja el passat. Així que seguiré molt gustosament la cadena que has volgut començar. Hi pense posar tota la meua esperança en què segueisca endavant per molts anys.
La caixeta l’he trobada a casa d’una tia meua, que la tiraran avall perquè l’estructura és molt antiga i és perillós. He volgut quedar-me alguns taulells de la cuina perquè són autèntiques obres d’art. He agafat un d’ells que estava solt per no complicar-me massa i he topat amb un forat brut amb la caixa.
He trobat l’alfil de fusta fosca; tens raó petita, és molt elegant. Em sap  greu, però de la flor del cirerer que tant t’estimaves queda ben poc, no sé si vas pensar que se secaria i es quedaria en pols. Les pessetes! La  meua besàvia va viure l’època de les pessetes i guardava una caixeta plena. Però ara no en tenim d’aquestes: ara tenim euros.
Jo em dic Mar i tinc vint-i-tres anys. Acabe d’acabar la carrera de belles arts i encara no treballe, és complicat en els temps que estem trobar feina. Sí que em sembla que han canviat les coses des que tu vas escriure això. No podria posar mai com a cosa important per a mi una flor de cirerer perquè és una cosa que no acostumem a vore. Als afores del poble hi ha alguns camps de tarongers, però no massa. El que hi ha al meu carrer és un transit impressionant cada matí. És desesperant tot aquest aldarull de cotxes cada dia.
A la meua caixeta hi posaré uns dels meus dibuixos que vaig fer per ordinador, que representa la societat actual que és mou pel materialisme i acumulació de diners.
Afegiré un CD de música jazz que utilitze per a relaxar-me quan vaig molt atabalada amb la feina i que si algú la troba en un futur espere que li valga la pena tant com a mi.  Avui en dia ens movem moltíssim per la música, la música mou masses i ideologies. A més és una gran indústria. És important ara mateix.
Guardaré també aquestes enganxines de protesta que estem repartint al sindicat de què forme part.  Lluitem per les igualtats socials i contra el govern que fa anys que tenim i que no fa brot pels ciutadans.
Imagine el futur bastant negre, perquè les coses estan anant bastant malament en tots els àmbits possibles. No sé com acabarà tot açò: situacions difícils, amb guerres en països islàmics, lluites per les reserves de petroli. Ens tornarem bojos al final.
Ara guardaré la caixeta i només em quedarà desitjar que siga trobada.
                    
                                                                ***
Benvolguda Mar, si tan negre us veieu el futur... Per què no féreu res?
Em dic Jack i tinc 43 anys. Sóc americà. Com molts altres, he vingut ací refugiant-me d’un fred insuportable que no podem combatre amb foc, perquè ja no queden arbres per fer llenya, ni combustible per a calefaccions. Havia arribat un moment que la gent moria a les cases totalment aïllades per la neu. Els Estats Units viuen en contínua guerra. S’ha convertit en un lloc inhabitable en tots els sentits possibles. Ací, res no és millor, però és més fàcil sobreviure a l’hivern.
Guardaré en la meua caixeta una xeringa, en senyal de tot el que està passant. A les farmacèutiques se’ls ha anat la mà per complet.
 Nota per al futur: mai és bona idea estendre bacteris infecciosos  a costa de milions de dòllars per la seua cura. Perquè si un petit detall, minúscul, ix malament, la repercussió del desastre s’apropa a la immensitat.
Tots ens deixàrem enganyar per les grans empreses bancàries, ens van devorar a tots. Ens quedàrem secs, sense res. Començà pel meu país, però ara ja és tot el món, perquè tot, ens afecta a tots.
Guardaré una pedra, perquè, la veritat, ara ja no trobe res que tinga valor per a mi... Si poguérem tornar al passat... és el que ens repetim tots en aquests dies. Ho faríem tot millor i la situació no seria aquesta. Però no som al passat, som al futur, al vostre futur. El futur que, Júlia i després Mar, vàreu triar amb els vostres actes i com a conseqüència, és aquest el resultat.
De veritat no es podia preveure res de tot açò?
Enterraré la caixeta junt amb les vostres. I em sap greu, però no podré parlar de com imagine jo el futur, no puc, ho intente però no el veig, no veig un futur.

diumenge, 29 de gener del 2012

Redacció sobre la democràcia

Quan creiem que ho tenien tot, quan creien tenir un govern sòlid i en que poder confiar. Quan comptàvem amb tota una xarxa de sindicats que lluitarien pel que no és just. Quan gaudíem d’un sufragi universal amb la participació femenina. Quan alertàvem igualtats socials, campanyes de conscienciació, un sistema educatiu que no semblava fallar, quan vivien feliços i ignorants, ens adonàrem d’això. Que ho érem. Érem grans ignorants feliços.
Alguns diuen que la veritat ha d’anar despullada i amb la cara bruta. Bé, doncs la societat, li havia rentat la cara a la veritat i l’havia vestit amb esmoquin i corbata. De gala, vaja. Com havia la gent de reconèixer-la si ja no anava com havia anat sempre? Si anava vestida de gala... Llavors podia passar desapercebuda entre la gent.
A ningú no li va importar massa. Eren feliços;ignorants, però feliços. Bé, no és del tot cert, hi hagué gent que se n’adonà i que no hi estava d’acord, però tractant de tornar a despullar i embrutar la veritat, els tractaren de bojos. Pobres infeliços, els deien.
Foren anys de flors i felicitat. Grans construccions, grans projectes emprenedors que serien l’enveja de tothom.
Un dia, alguna cosa estranya va passar a les cases de tots els pobles. Alguna cosa els premia el coll i no els deixava respirar, alguna cosa en la seua felicitat i benestar començava a fallar. I la Veritat seguia passejant-se disfressada per tots els carrers de tots els pobles i ciutats. Tots els treballadors i treballadores tenien una gran pressió al pit. Així com els estudiants, els jubilats, pensionistes, funcionaris, autònoms; i fins i tot els nouvinguts ho sentien.
Alguna cosa grossa havia d’estar passant. Allà dalt. Allà on la gent vesteix molt bé i entra amb grans cotxes, a grans palaus, per decidir grans coses.
Un dia, algú va preguntar als ciutadans si eren lliures per decidir en democràcia i si sabien qui els duia a aquella situació d’angoixa. La majoria d’ells, com a bons ignorants, respongueren que sí, que eren lliures, ells votaven cada cert temps i que aquell problema, aquella situació, ja l’arreglarien “ells” que n’eren els responsables.
Els temps va passar i “ells” no van solucionar res. Va cantar el gall i la gent que duia tants anys adormida, va començar a despertar i va sortir del cobrellit fet de les suaus plomes de la ignorància que els amanyagava al bressol. I tots junts, van sortir al carrer per buscar la Veritat, i així poder despullar-la i solucionar la situació de patiment que sofrien.
 La Veritat semblava haver desaparegut, però els crits, xiulets i escridassades  de milers de persones al carrer, l’obligaren a sortir. I retorçant-se i esbufegant es va despullar i embrutar la cara. Totes aquelles persones es quedaren en silenci per escoltar el que tenia a dir la Veritat que duia tant de temps inexistent.
-Us he de parlar sincerament, ja que no ho podria fer de cap altra manera. La Veritat, és a dir jo, no soc tot el que creieu tenir.
Tots perplexos. Però ningú no va entendre res.
-Tots creieu tenir la llibertat.
-I la tenim. Van gosar a dir alguns, desitjant tornar al seu niu d’ignorància.
-No. La Llibertat fa anys que va fugit junt a la Democràcia. Ara viuen juntes ben lluny d’ací i són completament inseparables.
La Veritat els va explicar que aquella situació de malestar no hauria passat si Democràcia i Llibertat visqueren ací, entre tots i totes. Els va contar que no entenia com no havien vist tanta incongruència. –Com no veieu la necessitat dels referèndums o plebiscits? Un sufragi universal on es pot treballar a una edat en que no es pot decidir sobre els seus drets laborals a unes eleccions? Augmenta el fracàs escolar o falla el sistema educatiu? Heu decidit invertir els vostres diners en aquell edifici que no visitareu mai? Com heu de tenir veu en l’Estat si només teniu a triar entre representant “A” i representant “B”? I si se’n va la”A”i queda sols la “B”, acceptaríeu també la dictadura? Hostatjar la llibertat no és un privilegi, és un dret...
La Veritat els va posar milions d’exemples davant dels seus nassos i tots van començar a pensar per  ells mateixos.- Vosaltres no heu decidit sentir-vos així. No heu decidit res del que us envolta. I no ho fareu fins que entre tots, treballant junts, retorneu la democràcia i amb ella la llibertat. A mi no m’han canviat el pentinat, m’han manipulat.
La Veritat es va posar el barret i va desaparèixer entre la multitud.
Milions de persones van treballar per arreglar l’error de tres. Tres que van decidir que la societat seria ignorant. Tres que van pensar” mentre hi hagi burros, la resta anirem a cavall”

diumenge, 8 de gener del 2012

Són somnis

Tot perquè de somnis, hi ha molts. I sense ser somnis. Vull dir, dels que fem conscients i desperts, o dels que són ideals platònics, com utopies. Somnis laborals, metes acadèmiques o dels de les migdiades. Dels profunds, dels dolorosos. Dels que ens fan suar, fins i tot dels que no recordarem mai. Dels que diem: sé que he somiat amb això però no sé exactament què. Dels somnis que somiem tenir. O quan somiem que somiem. I tants que ens deixem a mitges i tractem de tancar els ulls per continuar-los, i si no podem ens l’inventem. Dels que no distingim la realitat, dels que ens fan parlar idiomes intel·ligibles quan dormim. Dels que despertem amb fam de sexe. Dels que no hi ha paraules que puguen descriure’ls. Dels que la gent no correspon físicament al seu nom. Dels que ens preguntem que tindran els cecs que no han vist res mai. En els que pequem d’adulteri i en el fons se’ns escapa el més plaent dels somriures picardiosos. I dels reals. No. D’aquests no hi ha. Els somnis no ho són. No ho intentes, els somnis es somien. Les realitats, les vius cada dia.